dimecres, 26 de juliol de 2017

DIA INTERNACIONAL DELS AVIS

Bona tarda lectors il·lustrats,

“Ratoncito”, “Ratoncito”, així és com la meva àvia anomenava al meu avi, l’amor de la seva vida. Tinc tantes mostres d’amor dels meus avis a la memòria... D’ells vaig  aprendre que l’AMOR en majúscules existia, aquest AMOR que tan buscat va  per la vida.
Vaig tenir la sort que els meus avis vivien a prop de casa. Els veia quasi tots el dies. Recordo a la meva àvia a la cuina, asseguda en el seu sofà preferit o a la cadira, a la punteta, com si estigués apunt de caure. Recordo els Nadals i les vacances d’estiu. Recordo el meu avi, elegant, amb el seu accent andalús i molt respectuós i molt bona persona. Recordo anar a Barcelona quan ells treballaven per visitar-los, després van venir a viure al nostre costat.  Recordo que eren l’un per l’altre, tot i els moments difícils que van haver de viure de ben segur, ells és complementaven. Recordo quan ens van deixar i la pena que vaig sentir al no poder retenir-los al nostre costat. Però ens van deixar el llegat a la memòria i una miqueta en aquestes lletres. US ESTIMO.

Ara els meus pares són avis i fan moltes de les coses que deien que no farien i s’assemblen més a la iaia Maria i al iaio Andrés i per això els estimo encara més.

Avui, 26 de juliol del 2017, en el dia internacional dels AVIS, es recorda no només la seva figura, sinó que és un homenatge a l’experiència, la saviesa,  la paciència, la comprensió, l’esforç, el cansament, el consentiment merescut, el doble amor.
Per això avui us porto un llibre que m’acompanya des de fa anys. Espero que us agradi.

AVIS

Autor: Chema Heras ; Il·lustradora: Rosa Osuna
Editorial: Kalandraka

Etapa recomanada: Totes, qualsevol etapa de la vida.





Avis no és més que llibre que parla d’una parella que es prepara per anar a ballar una nit de primavera a les festes del poble. Quina cosa més senzilla, oi? Però la nostra història es carrega d’emocions quan els protagonistes són una parella d’ancians, la Ramona i en Ramon.

Una història que ens ensenya que el més important de la vida no entén d’edats i que la il·lusió continua sent el motor de les nostres vides.
En Ramon vol anar a ballar amb la Ramona, la seva companya, però ella sempre veu un inconvenient per anar-hi. Es fita al mirall i es veu vella per anar a ballar. A cada comentari de la Ramona, en Ramon té una resposta sincera i encoratjadora. Fins a sis vegades en Ramon ha de convèncer la Ramona de què malgrat l’edat, els ulls tristos, les pestanyes curtes, la pell arrugada, els llavis secs, els cabells blancs i les cames primetes, la Ramona és TAN BONICA COM EL SOL!!



I és que l’AMOR de veritat està en l’interior, en el sentir-se complementat per l’altre, no és fortuït que els noms siguin ja complementaris de per se: En Ramon i la Ramona.

Ells no tenen por al mirall, es miren i veuen la realitat física, però se n’adonen que hi ha un mirall molt més important per tots nosaltres, el mirall dels ulls:

“Llavors l’àvia mirà ben endins als ulls de l’avi i veié...”




Tota una lliçó de saber viure, sense oblidar, la música i el ball. Quina manera tan bonica de evidenciar l’alegria. Canteu i balleu, siusplau, que la música ens acompanyi sempre!!

I si parlem de l’estructura lingüística del llibre ens trobem amb un diàleg d’anada i tornada. A cada pregunta que fa l’avi s’afegeix la tornada de totes les altres respostes. Si cal recordar a cada comentari a la Ramona com és de bonica, no escatimem en recursos, se li repeteix tot, tot, tot.

Gràcies avis per tant i de manera totalment altruista.